L'origen de la catalanitat
Què és la catalanitat? Hom podria afirmar que la catalanitat és un sentiment nacional associat a l’adhesió personal a la cultura catalana. Quin n’és l’origen? Si es pren de punt de referència el consens historiogràfic actual pel que fa al món occidental, és impossible asseverar que existís nacionalisme de cap mena amb data prèvia al segle XIX. Les cultures, emperò, han existit sempre; la catalana no constitueix cap excepció. Per tant, podem afirmar que l’origen de la catalanitat rau en l’existència de la cultura catalana. En conseqüència, esdevé imprescindible reformular la pregunta inicial: quin és l’origen de la cultura catalana? Quins són els elements que l’han conformada i modelada amb el decurs dels segles?
Quan es planteja aquest interrogant, hom accedeix a un territori líquid, de fronteres incertes. Malgrat tot, és viable assumir que hi ha alguns elements definibles que són font constitutiva de la cultura catalana. La llengua, per exemple, és un component vertebrador de la cultura catalana; els catalans parlen català, una llengua que sorgeix progressivament mercès al procés secular d’evolució del llatí a terres de la Catalunya Vella. Una evolució trepidant ja de bell antuvi, per cert: les primeres passes de la llengua catalana foren fetes dins del macro-complex lingüístic occità, que a l’Edat Mitjana era una de les llengües europees més prestigioses.
El català va ser durant segles un dialecte de l’occità, tal com s’exposarà i provarà mitjançant un resum de les principals característiques lingüístiques de l’occità, i exposant l’evolució que patí el català arran d’esdeveniments històrics desfavorables que van fer que el català es deslligués de la seva llengua mare, l’occità.1
La llengua, emperò, va associada a una cultura; totes dues es forjaren en un context històric molt particular; hom parla, és clar, de la invasió musulmana de la península ibèrica i del confinament dels reductes cristians a les valls pirinenques a la primera meitat del segle VIII. Entre aquests reductes cristians hi podríem trobar gent d’orígens geogràfics i culturals diversos: pobladors hispanoromans, ibers i proto-bascos, cabdills visigòtics… La concurrència d’aquests grups diversos en uns espais relativament petits i ben delimitats els força a la convivència. D’aquest procés històric en sorgí, sense cap mena de dubte, el primer estadi de la cultura catalana.
Em sembla que l’aparició de la paraula Catalunya (o més exactament de la paraula catalans, i fora desitjable que aquesta aparició s’esclarís més bé) subratlla la instal·lació definitiva d’un sistema original entre els Pirineus i la mar. La trobada entre el fet pirinenc –refugi i, després, avançada del poblament vers les valls i planes– i el fet marítim, amb tots els records i totes les exhortacions mediterrànies, caracteritza prou bé aquesta comunitat en gestació.2
És imprescindible que s’entengui que el procés de formació de les cultures és aglutinant; és a dir, allò que defineix una cultura és, en realitat, un compendi de la seva història. I de la història de la cultura catalana, n’ha quedat un còdex legal molt particular i genuí, codi que fou vigent i vigorós fins el Decret de Nova Planta, i les característiques del qual han influït i modelat la manera de fer dels catalans.
El corpus jurídic català és prou gran com per no poder ésser resumit en un sol article. Hom es limitarà, per tant, a comentar que un dels esdeveniments més rellevants pel que fa a les lleis catalanes fou la Guerra Civil Catalana (1462-1472). En aquest conflicte, els pagesos de remença i els nobles catalans s’enfrontaren per tal de dirimir el futur dels coneguts mals usos a Catalunya.
Vicens i Vives havia qualificat de «problema vidriós» el fet de la confusió entre càrregues servils i drets senyorials, sense anar més enllà ni extreure’n totes les conseqüències, és a dir, el caràcter revolucionari d’aquest fet. El sentit profund de la lluita contra la percepció dels censos i les prestacions que pesaven damunt la terra era l’amenaça a la renda, o millor dit, a la propietat feudal i, en definitiva, un atac directe al sistema feudal.3
Tan sols la minorització contemporània de la cultura catalana permet explicar per què una qüestió tan rellevant per la història de l’ordre feudal europeu ha quedat relegada a l’àmbit de la discussió intel·lectual, allunyada de l’imaginari popular. Els contemporanis, emperò, tenien ben present aquesta qüestió fonamental i sabien prou bé quin era l’esperit del dret català:
Quant a Catalunya, cal dir que, almenys des del segle XIV, podem trobar que pàtria ja no només fa referència a “l’indret de naixement”, sinó que també “s’utilitza per denominar una entitat política subjecta a lleis” (Mercadé, 2007: 281), com era el Principat, una entitat política amb un dret públic: les Constitucions i altres drets de Catalunya. En conseqüència, un aspecte destacadíssim d’aquesta accepció que remet a Catalunya i la seva legalitat és que gairebé sempre s’acompanya d’expressions com “leys/lleys de la pàtria”, “libertats/llibertats de la pàtria” o “drets de la pàtria”. Una mostra d’aquesta accepció, que al·ludeix a Catalunya i al seu dret públic, la podem trobar en expressions del rei Pere III el Cerimoniós, qui esmenta les constitucions catalanes anomenant-les “leys et constitucions de la pàtria”, per recordar al rei de Mallorca –i també comte de Rosselló i Cerdanya– allò que el dret públic català indicava, “que Cathalunya és de Montsó a Salses inclusive” (Cingolani, 2015: 237), i que, per tant, el rei de Mallorca era vassall del rei d’Aragó i comte de Barcelona pels comtats de Rosselló i Cerdanya.4
La cultura catalana, per tant, fou conformada per la seva llengua, la seva història, els seus preceptes polítics (el famós “pactisme” català) i les seves lleis. És així com s’arriba als segles XIX i XX; amb el sorgiment del nacionalisme, esdevingué imprescindible fer que la cultura catalana fos homologable a qualsevol de les cultures europees. Aquí és on hom topa amb l’última pota del constructe de la catalanitat: la tradició i els costums populars. Els folkloristes foren els encarregats de recollir la memòria oral sobre aquestes qüestions, una memòria que en aquell moment estava essent engolida per l’adveniment de la societat industrial. A Catalunya, els màxims exponents del fet folklòric foren en Francesc Pelagi Briz pel segle XIX i en Joan Amades pel segle XX.
Del folklorista del segle XIX, Pelai Briz, s’ha dit que era cavaller de totes armes, perquè volgué bastir Catalunya amb tot el que li faltava aleshores, ço és, teatre, música, rondalles o llegendes.5
Són tots aquests elements (llengua, història, dret, tradicions) els qui conformen la cultura catalana i, conseqüentment, la catalanitat. Fins a dia d’avui, totes les generacions hi han afegit el seu gra de sorra; cada temps, cada època passada des del sorgiment del fet català ha contribuït a construir-lo. Depèn, per tant, de les generacions presents decidir vers on caminarà la catalanitat: renaixerà de nou o, per contra, escriurà el darrer i agònic capítol de la seva perllongada vida?
Bibliografia
J. C. Vidal (2007). Origen i evolució de la llengua catalana. La Busca (Barcelona). Pàgina 20.
P. Vilar (2011). Breve historia de Cataluña. Universitat Autònoma de Barcelona (Cerdanyola del Vallès). Pàgines 104-105. Traducció pròpia.
E. Serra (1980). El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe. Recerques: història, economia, cultura (Barcelona). Pàgina 18.
C. Palomo Reina (2020). De les constitucions i altres drets de la pàtria. Aproximació al concepte ‘pàtria’ i al dret públic català anterior al 1714. Revista Catalana de Dret Públic, número 60 (Barcelona). Pàgina 220.
J. Fornés (2014). Amors d’Amades. Canemàs: revista de pensament associatiu, número 11 (Barcelona). Pàgina 23.