El «Cens del Poble Català» és l’eina creada amb l’esperit d’autoorganització del poble amb la finalitat de censar els catalans, els membres de la nació cultural catalana mil·lenària, d’arreu del món al marge dels passaports que les cultures amb estat els hagin lliurat.

    El «Cens del Poble Català» és impulsat per l’entitat constituïda a Suïssa sota el nom «Patrimoni Català» sense ànim de lucre, sense cap afiliació política, ni vinculada a cap administració o institució públiques.

    Els objectius del «Cens del Poble Català» caminen de braç dels propòsits del dret d’autodeterminació dels pobles. El dret de lliure determinació dels pobles té els pobles com a subjecte de dret – en pro de llur llibertat i preservació del patrimoni cultural del planeta-, i no pas a regions administratives en les quals, generalment, són presents membres de diferents pobles. En altres paraules, és una presumpció més que arriscada sentenciar que, a una regió administrativa determinada, hi hagi representat només un sol poble. En aquest sentit, la plataforma «Cens del Poble Català» s’atansa al significat més primordial de poble, de poble cultural, de cultura: els seus membres; respon al QUI com a essència de tot col·lectiu que s’autoreconeix i, en conseqüència, s’oposa als censos regionals elaborats per d’altres cultures on els catalans són inclosos. 

    El «Cens del Poble Català» relliga els membres de la nació catalana arreu del món, tant sigui els catalans a les terres naturals històriques com tots aquells catalans, ara en diàspora, els quals són oblidats per aquells censos regionals. Així, censar catalans té com principal objectiu fer que aquests, els membres d’un dels pobles del món, prenguin decisions en pro de la seva cultura i de la seva terra sense ingerències d’altres pobles, d’altres cultures. 

    Per l’assoliment d’aquesta finalitat, la d’esdevenir una cultura amb estat -que en temps de contacte estret entre cultures és l’única manera de preservar-se, el «Cens del Poble Català» podrà ser presentat davant d’estaments internacionals per al reconeixement de la Nació Cultural Catalana en termes polítics, més enllà dels ja consensuats termes acadèmics. Ara per ara, el «Cens del Poble Català» no és un cens nacional d’un estat per raons òbvies, però entén que un estat eventual català podria harmonitzar aquest cens per tal que els adscrits esdevinguessin ciutadans de ple dret d’aquell estat d’ençà el primer dia.

    Segons la tradició democràtica de les cultures europees amb estat, censar membres de la cultura pròpia esdevé un sentit polític ple per a una cultura, en primer lloc, per saber a quins individus cal garantir drets i exigir obligacions en pro de la cohesió i justícia  social. Però, més enllà d’aquella realitat estrictament política, censar els membres de la cultura pròpia és sota el motor de la forta voluntat de continuar de ser i fer en el decurs del temps.

    Les democràcies europees suposen que el conjunt de membres de la seves respectives nacions, sempre compartiran la voluntat de preservar la cultura pròpia i ho poden fer sempre que la seva cultura sigui majoritària dins de la seva terra o en tinguin el control polític. Però en quina situació són els catalans, ara per ara, a les seves terres històriques? L’escenari no és gens favorable. Molt ens pesi a tothom, els catalans representen minoria a totes les seves terres històriques. I aquesta situació empitjorarà any rere any sense un canvi de rumb perquè els catalans controlin el sistema cultural a la seva terra. Tothom pot entendre que, en aquestes condicions, i en democràcia, cap minoria pot protegir els seus trets culturals fonamentals com la llengua, els costums, l’ètica vers l’entorn i vers el pròxim, patrimoni material i immaterial, o tot allò propi d’una cultura i la seva terra. I en aquests casos és la cultura dominant, majoritària censada amb drets i deures sobre aquella terra, la que en té el control. Per aquest motiu, per la manca de control polític sobre les seves realitats, sobre les seves terres, actualment han mort centenars de cultures i el pronòstic és que en morin moltes més.

    Noruega, Finlàndia, Islàndia, Dinamarca, Suècia són considerades cinc de les sis millors democràcies del món i totes elles censen els seus ciutadans de ple dret a partir de trets culturals propis, i així ho reflecteixen els requisits de sengles lleis de ciutadania. I ho fan precisament perquè sigui la cultura pròpia la que prengui les decisions rellevants sobre el poble, la seva terra i la gent amb la qual comparteix espai de convivència. En aquest context, per a constituir-nos com a subjecte polític amb poder decisori, el «Cens del Poble Català» s’equipara els principis d’aquestes cultures a l’hora de censar els seus membres.

    També de la mateixa manera que fan les cultures europees amb estat, el «Cens del Poble Català» és obert a tothom que en sol·liciti l’adscripció i que certifiqui uns requisits determinats per a diferents modalitats. Aquells estats tenen la modalitat de la “filiació” com a arrel de transmissió cultural i, per tant, de preservació. Però no només: els individus nascuts o crescuts en el sí d’altres cultures poden també sol·licitar-ne l’adscripció a la cultura que era d’acollida en un primer terme però que ja ha esdevingut la pròpia. Així, modalitats com matrimoni o naturalització permeten a individus d’altres cultures abraçar-ne la nostra i formar part del cens de ciutadans de ple dret.

    Els catalans tenim la responsabilitat de preservar i defensar la nostre cultura. El «Cens del Poble Català» us crea l’eina política per esdevenir lliures com a poble. No existeix poble sense els seus membres. No existeix poble polític sense els seus membres censats. Al cap i a la fi, el «Cens del Poble Català» proclama la llibertat d’un poble per via del seu cens, la seva gent.

    Us convidem a caminar plegats en el projecte més determinant i alhora apassionant per als catalans: censar-nos. Construïm plegats la base de la nostra sobirania, els fonaments de la nostra llibertat. 

    Prenguem consciència que la potestat de decidir QUI SOM PER TAL DE PRESERVAR LA NACIÓ, només ens pertany a nosaltres, els catalans.